El pronunciament del Tribunal Constitucional sobre el recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya ha acabat amb més de 4 anys de d’espera. Les consequencies de la sentència abasten diferents àmbits polítics i socials.
La sentència és una mala noticia per Catalunya. A banda del concepte de nació, segons indiquen no vinculant, el tribunal possa serioses objeccions a que el català sigui la llengua preferent a la administració, i que segons les interpretacions podria afectar la columna vertebral del sistema educatiu català. Els aspectes sobre el poder judicial tenen menys impacte, però les relacions bilaterals amb l'Estat i el limits del concepte de solidaritat de cara al finançament han estat seriosament tocats. Els membres del Tribunal i la seva presidenta, amb el mandat caducat, han decidit sobre un recurs al qual s’haurien d’haver desinhibit.
L’Estatut de Catalunya és una Llei Orgànica, aprovada per les cambres de representació democràtica, refrendada pel poble de Catalunya, i firmada pel cap de l’Estat. Aquesta sentència crea un abans i un després de les relacions de Catalunya amb l’Estat.
El Partit Popular, impulsat per la seva branca andalusa, va posar recurs a més de 200 articles de l’Estatut. Un fet insòlit ja que el mateix estatut d’Andalusia recull articles literalment extrets de l’estatut català. Es el PP qui no accepta les regles del joc democràtiques, però cal no oblidar que desde el PSOE han estat complices d’aquesta situació, els hi han fet la feina bruta.
El president Zapatero ha estat una vegada més deslleial amb Catalunya, i amb els seus homòlegs del PSC, quan ha afirmat que la feina ja esta feta, missió acomplerta. Els 25 diputats catalans de PSC a Madrid no han volgut fer front comú amb els grups catalans a Madrid per fer valer la veu de Catalunya contra aquest desgreuje, mai ho han fet fins ara. El PSC a Madrid mai ha defensat Catalunya. La ministra Cachón, aquella que parlava del govern amic i el “si se puede” es congratulava de la sentència.
El president Montilla ha fracasat, el seu missatge no té crèdit, primer mostrant una aparent indignació per la sentència i després parlant del fracàs del PP perque el TC ratificava ampliament l’Estatut. Una vegada més torna a mostrar una evident subordinació a Madrid, cosa que un president de la Generalitat de Catalunya no pot fer.
El seu principal soci de govern, ERC, en caiguda lliure, reclama ja eleccions en un intent de abandonar el buc a la deriva en el que es troba el govern tripartit.
Ningú desde Catalunya ha possat mai en questió, per prudència o per por, l’estatus dels concerts econòmics vasc i navarrés, ja que la Constitució ho contempla. Ja es va perdre la oportunitat durant la transició, per prudència o per imposició, però ens hem de plantejar un nou horitzó si el model que vol Catalunya no te cabuda en la Constitució espanyola. Ja res serà com fins ara. Els partits majoritaris espanyols han liquidat, d’alguna manera, el concepte de l’Estat de les autonomies.
Es poden traslladar mesures polítiques a Estrasburg, o bloquejar els pressupostos generals que podria fer caure el govern Zapatero. Però la estratègia de futur ha der ser que volem decidir per nosalres mateixos.
No podem donar suport a les noves mesures econòmiques del govern i que ens retallin les inversions en infrastructures. Catalunya necessita un govern fort no depenent de Madrid.
Considero que no es el moment de referèndums per la independència quan la societat ens necessita per fer sortir el pais d’aquesta crisi econòmica i de valors, no sense un projecte sòlid.
Una noticia positiva, el 10 de Juliol més d’un milió i mig de persones convocades per Omnium Cultural van sortir al carrer per declarar que "Nosaltres Decidim Som una Nació". Si aquesta movilització ciutadana s’expresa a les urnes a la propera tardor, ben segur que recuperarem l’autoestima i estarem legimitats a exigir al nou govern que porti Catalunya al millor dels escenaris. Que el poble parli.
La sentència és una mala noticia per Catalunya. A banda del concepte de nació, segons indiquen no vinculant, el tribunal possa serioses objeccions a que el català sigui la llengua preferent a la administració, i que segons les interpretacions podria afectar la columna vertebral del sistema educatiu català. Els aspectes sobre el poder judicial tenen menys impacte, però les relacions bilaterals amb l'Estat i el limits del concepte de solidaritat de cara al finançament han estat seriosament tocats. Els membres del Tribunal i la seva presidenta, amb el mandat caducat, han decidit sobre un recurs al qual s’haurien d’haver desinhibit.
L’Estatut de Catalunya és una Llei Orgànica, aprovada per les cambres de representació democràtica, refrendada pel poble de Catalunya, i firmada pel cap de l’Estat. Aquesta sentència crea un abans i un després de les relacions de Catalunya amb l’Estat.
El Partit Popular, impulsat per la seva branca andalusa, va posar recurs a més de 200 articles de l’Estatut. Un fet insòlit ja que el mateix estatut d’Andalusia recull articles literalment extrets de l’estatut català. Es el PP qui no accepta les regles del joc democràtiques, però cal no oblidar que desde el PSOE han estat complices d’aquesta situació, els hi han fet la feina bruta.
El president Zapatero ha estat una vegada més deslleial amb Catalunya, i amb els seus homòlegs del PSC, quan ha afirmat que la feina ja esta feta, missió acomplerta. Els 25 diputats catalans de PSC a Madrid no han volgut fer front comú amb els grups catalans a Madrid per fer valer la veu de Catalunya contra aquest desgreuje, mai ho han fet fins ara. El PSC a Madrid mai ha defensat Catalunya. La ministra Cachón, aquella que parlava del govern amic i el “si se puede” es congratulava de la sentència.
El president Montilla ha fracasat, el seu missatge no té crèdit, primer mostrant una aparent indignació per la sentència i després parlant del fracàs del PP perque el TC ratificava ampliament l’Estatut. Una vegada més torna a mostrar una evident subordinació a Madrid, cosa que un president de la Generalitat de Catalunya no pot fer.
El seu principal soci de govern, ERC, en caiguda lliure, reclama ja eleccions en un intent de abandonar el buc a la deriva en el que es troba el govern tripartit.
Ningú desde Catalunya ha possat mai en questió, per prudència o per por, l’estatus dels concerts econòmics vasc i navarrés, ja que la Constitució ho contempla. Ja es va perdre la oportunitat durant la transició, per prudència o per imposició, però ens hem de plantejar un nou horitzó si el model que vol Catalunya no te cabuda en la Constitució espanyola. Ja res serà com fins ara. Els partits majoritaris espanyols han liquidat, d’alguna manera, el concepte de l’Estat de les autonomies.
Es poden traslladar mesures polítiques a Estrasburg, o bloquejar els pressupostos generals que podria fer caure el govern Zapatero. Però la estratègia de futur ha der ser que volem decidir per nosalres mateixos.
No podem donar suport a les noves mesures econòmiques del govern i que ens retallin les inversions en infrastructures. Catalunya necessita un govern fort no depenent de Madrid.
Considero que no es el moment de referèndums per la independència quan la societat ens necessita per fer sortir el pais d’aquesta crisi econòmica i de valors, no sense un projecte sòlid.
Una noticia positiva, el 10 de Juliol més d’un milió i mig de persones convocades per Omnium Cultural van sortir al carrer per declarar que "Nosaltres Decidim Som una Nació". Si aquesta movilització ciutadana s’expresa a les urnes a la propera tardor, ben segur que recuperarem l’autoestima i estarem legimitats a exigir al nou govern que porti Catalunya al millor dels escenaris. Que el poble parli.
Posts
