El procés i els bons capitans, part 1

Ja fa un temps que s'ha instaurat una dinàmica de confrontament a casa nostra. Els partidaris de la independència s'han vist reforçats per la completa transformació de CDC i de bona part d'Unió en la nova causa, l'anomenat proces. Per part del govern del PP amb unes maniobres dedicades a impedir que el procés català tingui cap èxit, els seus casos de corrupció no li han impedit a moderar la seva arrogancia. Pero a mi m'interesa el que es fa desde casa nostra. Dir que es vol defensar el dret de decidir desde el govern esta molt bé. També cal dir que un govern no ha d'oblidar que el seu deure és que es deu a la responsabilitat de governar per tots els ciutadans i no només per aquells que volen la independència de Catalunya. Trobo que els atacs per banda del govern i partits espanyols han servit per justificar encara mes la necessitat d'expressar el descontentament amb l'estat espanyol. Aixo no hauria de servir pero per oblidar que una part important i a nivell de cens majoritaria de la població de Catalunya viu a l'Area Metropolitana, l'anomenat Cinturó Roig. L'impuls independentista va sortir desde el carrer i les consultes del 2010, amb un activisme infatigable que va superar el suport popular del que la Crida i Onmium varen iniciar a finals dels 70. Molts catalans emprenyats varen veure un motiu per penjar la estal.lada al balcó. Es creia que era un tsunami imparable cosa que va empenyer al partit majoritari de Catalunya a decantar-se per la independència despres de tantes decades d'indefinició. El pacte amb Madrid no era possible pero es que el diàleg i la negociació desde Catalunya tampoc es va dur a terme. Ja n'hi havia prou. Amb els problemes de corrupcio del PP i els informes interessats sobre les fortunes amagades dels Pujol i del President Mas, van donar un impuls definitiu per portar CDC cap a la independència, s'iniciava el full de ruta. Mentrestant Unió ha anat arraconant al Duran, i desde molts sectors sobiranistes se l'insultava sense pietat. El tsunami era imparable i era questió de declarar la independència de la República Catalana desde el balcó de la Plaça Sant Jaume en qualsevol moment. Les eleccions del 2012 , avançades pensant en "la voluntat d'un poble" van possar més dubtes que solucions. ERC ha estat el soci de govern sense estar al govern, la ANC ha dirigit la agenda del dret a decidir i de la consulta, per cert repetidament impugnada al TC. La confesió del Jordi Pujol abans de que sortis el problema de la Banca Privada d'Andorra i que el jutge fnalitzes l'informe de les ITV , va portar a la justicia a obrir inmediatament les accions contra tots els membres de la familia de l'Ex-president. Sense dubtes han estat un torpede a la linia de flotació del "procés". Ho poden negar tot, pero crec que ningú amb dos dits de front es pot creure que es tracta d'un cas familiar i privat.

Ara l'enemic ja no és el Duran, ni tant sols el PP o el PSOE, ara sembla ja que els enemics del procés son els partits de la protesta al carrer, dels que no són sobiranistes sino simplement d'esquerres que han possat en primera linea la veu de molts ciutadans cansats en la forma de fer dels partits tradicionals, on sembla que la corrupció continua imperant en moltes àrees polítiques.

Crec que voler fer de les municipals del maig un avanç de referendum del 27 S és un gran error. A un alcalde s'el vota per seu talent personal i carisme, no tant per les sigles, al menys en molts municipis , per tant no per la seva lleialtat per la causa independentista. En Trias s'ha vist obligat a inscriure's a la AMI i a declarar que Barcelona esta plenament a favor del dret a decidir, pero malauradament la ciutat te molts temes a resoldre i a la gent de molts barris humilts poc li pot interessar els debats sobiranistes. Això li fara perdre alguns dels seus 15 regidors i no podra governar en solitari ni possiblement tampoc de la mà de ERC. Jo crec que el tsunami podria ser a la inversa, el dels partits de la protesta com Podemos i en menys mesura de Ciutadans els quals podrien donar un cop molt important a la Area Metropolitana que abarca el 70% de la població del pais.

Potser Catalunya encara no esta preparada pels reptes de la independència , si més no pel que fa a la qualitat dels capitans de vaixell. Crec que no hi ha gaires bons capitans i els que queden ja no es dediquen plenament a la política.

 

Crisi politica , part II

Per molt que diguin el més entesos de la materia, per molt que s'esforcin a dir que aqui no passa res , que era un tema estrictament familiar, el proces independentista ha rebut un torpede que ha tocat la linea de flotació del creuer.
La declaració redactada per l'advocat de l'expresident Jordi Pujol va intentar desviar la atenció a un problema molt gros. Que en política s'han fet errors no hi ha d'haver cap dubte, seria pero injust ignorar les coses que s'han fet be. Catalunya seria una regió mediocre sino hagués tingut l'impuls polític dels governs de CiU. S'hagues pogut fer millor, pero no tot es podia fer amb un estat espanyol que durant segles a controlat el funcionament del nostre pais. Ignorar la capacitat de poder de l'estat espanyol és simplement una imprudencia.
Puc afirmar que m'he sentit traït en les formes i en el contingut de l'escandol que suposa que un simbol de ética , responsabilitat i catalanitat, hagi permes o dirigit aquest llarg proces de pressumpte il.legalitat. Afirmo això perque mentre no hi hagi judici ni sentència no podem condemnar a l'expresident abans d'hora.
Durant molt de temps vaig pensar hi havia persones honestes que tenien el deure de servei al pais com a primera prioritat, però desgraciadament hi ha massa personatges que estan al servei de la seva butxaca. Que es dediquin a fer el seu negoci es una cosa, pero que intentin riure a la teva cara es una altre. No cal una refundació del sistema politic. Els politics mai canviaran , ha estat així sempre. Pero al menys que tinguin la minima decència de no possar el nom de Catalunya per tapar els seus errors.
A Madrid es freguen les mans, saben que han guanyat abans de començar la partida i això es el més trist. Pot ser hem confiat massa en algunes persones , pot ser no ens hem atrevit a dir que això podria anar malament. Crec que han d'aturar la maquina i reflexionar una mica abans de que ens portin a un fracas col.lectiu que no ens mereixem.
Si Catalunya perd la oportunitat de sortir-s'en dignament aleshores estarem condemnats a empassar-nos les burles de Madrid durant molts anys.
Volem que ens diguin la veritat, que ens diguin si ja ho sabien desde fa temps. Que els mediocres facin un pas enrrera. Que ens deixin començar de nou, perque no estan en condicions de donat lliçons a ningu. Els catalans som un poble que s'arronça en els moments importants, ens falta més autocritica i més valor per admetre els errors. No som millors que els nostres veïns, ni tant llestos ni collonuts. Som treballadors i pacients, que en general no ens agraden els brindis al sol. Deixem d'escoltar-nos a periodistes de la farandula , mediocres amb carrecs de responsabilitat , vergonyes com el carissim programa Polònia i anem per feina per aixecar el pais amb gent seriosa que alguns s'han dedicat a retirar  de manera interessada.

Crisi politica , crisi de valors , part I

Començaré aquest article amb una frase del president Jordi Pujol "La feina ben feta no te fronteres". Aquesta frase va marcar la meva adolescència. A casa sempre hem estat convergents, perque era la unica opció política que tenia al seu programa la defensa dels interesos de Catalunya amb un projecte seriós. Sempre varem ser una familia de la clase treballadora, sense luxes, contribuyents nats, no ens agradaven les idees dels socialistes per arrogants i demagogs, ni les comunistes per estar a les antípodes del concepte de democràcia moderna i progrés social, ni les dels independentistes, per radicals i buides de projecte creible, ni per descomptat de les espanyolistes per tot el que respresentava de passat autoritari i anti-català. Totes aquelles opcions polítiques no semblaven tenir un projecte politic sino que es dedicaven a atacar amb duresa i burlar-se d'aquell senyor baixet i amable, catalanista moderat i seriós, que volia situar Catalunya on li tocava, amb els motors d'Europa. Fent un tàndem esplèndit amb el Miquel Roca.

No m'extendré ara a explicar quina va ser la meva decisió per afergir-me al projecte de pais, això serà en un altre ocasió. Durant tots aquest anys, molts ciutadans, de la classe mitjana i treballadora, molts catalanistes, alguns independentistes, i alguns no nacionalistes, es van veure representats per una opció i , sobretot, per una persona que volia ser el pal de paller per aglotinar totes les sensibilitats per fer crèixer Catalunya , i el benestar dels seus cuitadans. Les obres de govern varen ser molt destacables i quedaran en les hemeroteques d'una obra de país en la jove democràcia. Formen part d'un miracle després d'una transició política gens fàcil, amb un Estat Espanyol en contra, amb unes Diputacions provincials en contra, amb un tot poderós Ajuntament de Barcelona en contra. Teniem pais, teniem un projecte i teniem un president capaç de representar-nos arreu amb eficacia. Molta gent del partit, govern, agents socials, cultura, esport , segur que tenien molts motius per estar agraits del president Pujol, i també en sentit contrari.

La autoconfesió que va fer el divendres dia 25 de juliol de 2014 s'ha de llegir amb molta cura. No és una declaració qualsevol. Es una carta que dinamita el prestigi de tot un símbol de la Catalunya moderna. No entraré en valorar els detalls ni a comentar si les quantitats que s'informen son correctes o no, pero si a expressar que l'engany polític, que és inmens, trenca de socarrel la confiança que tenia en l'únic referent polític que va inspirar el meu pensament politic i social.

Que ara tot aixo causi consternació i sorpresa, en politics, i sobretot en diversos mitjans i columnistes, alguns d'ells de pacotilla, no deixa de ser impactant. No deixa tampoc indiferent els posicionaments d'alguns politics tant del seu partit com dels d'altres formacions, sobretot dels del Tripartit , que van reventar les finances del govern autonòmic. A mi totes em causen tristesa. Ben segur que molts que ara es desmarquen de l'ex-president tenen moltes coses que agrair-li, és per això que llegir i escoltar segons quines declaracions i voler fer sang buscant un culpable quan no son ni capaços de gestionar de manera eficient la seva administració, és si més no lamentable.
"El que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra". El tema no es restringir a un afer familiar, com algú va dir públicament, sino global. El procés independentista queda impactat per aquest torpede d'autoconfesió, no perque les persones que l'impulsin ara hi tinguin alguna cosa a veure, sino perque la confiança de la societat envers els dirigents politics queda sota mínims. M'atreveixo a afirmar que resultarà molt difícil convèncer a la societat catalana de que fer net és la solució, de que votar el dia 9 de novembre és la solució, quan ni tant sols s'explica quin pais es vol i de qui pagarà la factura.

 

 

Els bons i els dolents

Hi ha una falera, una obsesió, per fer veure al vei, a tothom,  d'ensenyar qui és el millor, de qui és el més fidel seguidor de la causa, i que aquell que no estigui totalment a favor queda ridiculitzat i reprudiat. Això pot semblar molt normal per molts, però aquesta dinàmica pot portar a situacions desagradables que altres paissos ja han viscut en el passat i han que tingut que superar per no entrar en una dinàmica que pugui afectar la cohesió social.

A mi personalment em molesten els crits d'independència als partits al Camp Nou al arribar al minut 17 amb 14 segons; primer perque jo vaig a veure futbol i no un meeting polític, i despres perque tots els jugadors que estan a la gespa, repeteixo TOTS , i perdoneu l'expressió, els importa un rabe el que la gent canta durant uns segons, sino no te res a veure pel que és ells juguen, o sigui pels milions d'euros que tenen als seus contractes. I no són pocs els jugadors que els importa poc les quatre barres incorporades a l'escut. I que consti que tothom es lliure d'expressar-se com vulgui , faltaria més en una societat democràtica en la que vivim.

Alguns no entenen, a Catalunnya, que tot el que es faci de manera democràtica ha de ser respectat. Hi haurà possibilitats reals d'èxit, tot arribarà quan hagi d'arribar però les presses i la obsesió. Seria un error pensar que tot ja està dat i beneit, perque no per accel.lerar més la màquina s'arribarà abans a la meta.

Per un escó al Senat

Aquests dies hem viscut un debat obert sobre la decisió grup parlamentari del PSC de portar al José Montilla i la ex-alcaldesa de Salt,  Iolanda Pineda, al Senat. El Parlament aproba com un tràmit els senadors proposats en aplicació de les normes vigents. A mi personalment no m'agrada que alguns polítics continuin ocupant càrrecs o privilegis de manera permanent. En aquest país és molt dificil veure que algú deixi la política de manera voluntària. A Europa això no passa. Els socialistes a Catalunya han tret els pitjors resultats desde l'inici de la democràcia i cap membre de la seva direcció ha dimitit, ni el primer secretari ni la cap de llista per Barcelona, Carmen Chacón.

La figura d'un ex-president ha de ser respectada institucionalment per tot el que la Generalitat representa com a institució. Ara bé, personalment no estic d'acord amb els sous vitalicis per alguns càrrecs institucionals, com el de l'Ernest Benach. No tots tenen els mèrits, els estudis, la formació, que els demés mortals amb moltes dificultats, tenen per tirar endavant en el món real i ple de crisi. Hi ha moltes families al nostre país que estan passant per una situació econòmica molt difícil. Tots els governs es veuen obligats a implantar mesures d'estalvi per mantenir el sistema de benestar. Les empreses tenen dificultats per accedir al crèdit, les plantilles es congelen, els expedients reguladors s'extenen, ... no entenc perque un ex-president que no està en edat de jubilació ha de mantenir un despatx a la Diagonal, amb xofer i personal de plantilla. Si les retallades han d'afectar a tothom doncs apliquem-les a tothom. La llei s'ha d'actualitzar, potser serien uns pocs milers d'euros, però donaria un exemple de netedat en la política. El segon cas és el de l'ex-alcaldesa que no aconsegueix l'acta de diputada per Girona i se la compensa amb un escó al senat. Per mi els senadors que no han estat escollits per sufragi no representen el poble. Tant sols representen el Parlament, i la seva opció política que els ha proposat. Ara als escons del Senat veurem al Saura , Montilla, ... i altres persones que ja no poden aportar res de nou en política. S'ha demostrat que el Senat no és la cambra de representació territorial que li van donar els redactors de la Constitució. Els funcionaris, letrats i altres empleats que viuen i treballen a Madrid no ho veuen així, és clar, qui vol perdre els privilegis i els sous públics ??? Però cal possar fi al cost excessiu i injustificable d'una cambra que no ha aportat millores en la governabilitat del pais. Si les retallades arriben a una majoria, també han d'arribar als que en tenen més.

Hi ha temps per recuperar el liderat

Aquesta temporada no serà gaire diferent que les anteriors. L'una diferència és que en els darrers desplaçaments el Barça ha perdut contundència en la defensa, domini en el cos a cos, encert als metres finals ... S'ha iniciat també un debat sobre l'estat de forma de Messi. Aquest debat no arriba dirigit només desde la "central lechera", sino també desde casa nostra, i jo son uns dels que l'he criticat quan no ha jugat bé, pero no m'agrada escoltar i/o llegir comentaris victimistes. Que consti que tampoc m'agrada aquells que afirmen que l'astre argentí és el Messies del futbol, l'intocable. No és una deidat, i pot cometre errors, i en un món lliure tenim dret a donar, si cal, un toc d'atenció a aquest jugador que cobra 16 milions per temporada. Es clar que ens ha donat èxits. Segueix donan-t´ho tot i ho seguira fent, però l'equip te massa Messi-dependència , i en Pep ho pot corregir, ho sabrà fer, sense dubtes.


No hi ha motius d'alarma per estar 3 punts per sota del Madrid. La Lliga pot ser de dos, pero tots els equips donen el màxim per guanyar, i així ha de ser. El desembre de l'any passat el galàctics del portugués van arribar líders al Camp Nou i es van endur un 5-0 que Mourinho i Florentino encara no han pait del tot. Tenim confiança de que la millora arribarà aviat, perque aquests jugadors ho tenen tot. El Barça tornarà a ser líder aviat, i amb la classificació de setzens de la Champions ara assegurada, en Pep te més marge per fer més rotacions i deixar a la banqueta als que no necessitin jugar, i això va pel Leo també. Aquest equip te tant crèdit que possar en dubte la seva capacitat de reacció i victòria sembla un insult, però cal estar preparats ja que el Madrid està més fort que l'any passat, i això es motiu suficient per tenir els nostres jugadors més motivats que mai. Seguim sent els millors i així ho demostrarem

Arrivederci amico

Non potevo credere la notizia ricevuta Lunedi mattina, sono rimasto senza parole. Ricorderò sempre la tua generosità e simpatia, il tuo aiutto con immersioni a Sankt Leon, e tante conversazioni amichevoli. Una grande persona. Non importa dove sei adesso, perché non ci hai mai lasciato. Avremo sempre un pensiero per te. Arrivederci amico Fabio