Crisi politica , part II

Per molt que diguin el més entesos de la materia, per molt que s'esforcin a dir que aqui no passa res , que era un tema estrictament familiar, el proces independentista ha rebut un torpede que ha tocat la linea de flotació del creuer.
La declaració redactada per l'advocat de l'expresident Jordi Pujol va intentar desviar la atenció a un problema molt gros. Que en política s'han fet errors no hi ha d'haver cap dubte, seria pero injust ignorar les coses que s'han fet be. Catalunya seria una regió mediocre sino hagués tingut l'impuls polític dels governs de CiU. S'hagues pogut fer millor, pero no tot es podia fer amb un estat espanyol que durant segles a controlat el funcionament del nostre pais. Ignorar la capacitat de poder de l'estat espanyol és simplement una imprudencia.
Puc afirmar que m'he sentit traït en les formes i en el contingut de l'escandol que suposa que un simbol de ética , responsabilitat i catalanitat, hagi permes o dirigit aquest llarg proces de pressumpte il.legalitat. Afirmo això perque mentre no hi hagi judici ni sentència no podem condemnar a l'expresident abans d'hora.
Durant molt de temps vaig pensar hi havia persones honestes que tenien el deure de servei al pais com a primera prioritat, però desgraciadament hi ha massa personatges que estan al servei de la seva butxaca. Que es dediquin a fer el seu negoci es una cosa, pero que intentin riure a la teva cara es una altre. No cal una refundació del sistema politic. Els politics mai canviaran , ha estat així sempre. Pero al menys que tinguin la minima decència de no possar el nom de Catalunya per tapar els seus errors.
A Madrid es freguen les mans, saben que han guanyat abans de començar la partida i això es el més trist. Pot ser hem confiat massa en algunes persones , pot ser no ens hem atrevit a dir que això podria anar malament. Crec que han d'aturar la maquina i reflexionar una mica abans de que ens portin a un fracas col.lectiu que no ens mereixem.
Si Catalunya perd la oportunitat de sortir-s'en dignament aleshores estarem condemnats a empassar-nos les burles de Madrid durant molts anys.
Volem que ens diguin la veritat, que ens diguin si ja ho sabien desde fa temps. Que els mediocres facin un pas enrrera. Que ens deixin començar de nou, perque no estan en condicions de donat lliçons a ningu. Els catalans som un poble que s'arronça en els moments importants, ens falta més autocritica i més valor per admetre els errors. No som millors que els nostres veïns, ni tant llestos ni collonuts. Som treballadors i pacients, que en general no ens agraden els brindis al sol. Deixem d'escoltar-nos a periodistes de la farandula , mediocres amb carrecs de responsabilitat , vergonyes com el carissim programa Polònia i anem per feina per aixecar el pais amb gent seriosa que alguns s'han dedicat a retirar  de manera interessada.

Crisi politica , crisi de valors , part I

Començaré aquest article amb una frase del president Jordi Pujol "La feina ben feta no te fronteres". Aquesta frase va marcar la meva adolescència. A casa sempre hem estat convergents, perque era la unica opció política que tenia al seu programa la defensa dels interesos de Catalunya amb un projecte seriós. Sempre varem ser una familia de la clase treballadora, sense luxes, contribuyents nats, no ens agradaven les idees dels socialistes per arrogants i demagogs, ni les comunistes per estar a les antípodes del concepte de democràcia moderna i progrés social, ni les dels independentistes, per radicals i buides de projecte creible, ni per descomptat de les espanyolistes per tot el que respresentava de passat autoritari i anti-català. Totes aquelles opcions polítiques no semblaven tenir un projecte politic sino que es dedicaven a atacar amb duresa i burlar-se d'aquell senyor baixet i amable, catalanista moderat i seriós, que volia situar Catalunya on li tocava, amb els motors d'Europa. Fent un tàndem esplèndit amb el Miquel Roca.

No m'extendré ara a explicar quina va ser la meva decisió per afergir-me al projecte de pais, això serà en un altre ocasió. Durant tots aquest anys, molts ciutadans, de la classe mitjana i treballadora, molts catalanistes, alguns independentistes, i alguns no nacionalistes, es van veure representats per una opció i , sobretot, per una persona que volia ser el pal de paller per aglotinar totes les sensibilitats per fer crèixer Catalunya , i el benestar dels seus cuitadans. Les obres de govern varen ser molt destacables i quedaran en les hemeroteques d'una obra de país en la jove democràcia. Formen part d'un miracle després d'una transició política gens fàcil, amb un Estat Espanyol en contra, amb unes Diputacions provincials en contra, amb un tot poderós Ajuntament de Barcelona en contra. Teniem pais, teniem un projecte i teniem un president capaç de representar-nos arreu amb eficacia. Molta gent del partit, govern, agents socials, cultura, esport , segur que tenien molts motius per estar agraits del president Pujol, i també en sentit contrari.

La autoconfesió que va fer el divendres dia 25 de juliol de 2014 s'ha de llegir amb molta cura. No és una declaració qualsevol. Es una carta que dinamita el prestigi de tot un símbol de la Catalunya moderna. No entraré en valorar els detalls ni a comentar si les quantitats que s'informen son correctes o no, pero si a expressar que l'engany polític, que és inmens, trenca de socarrel la confiança que tenia en l'únic referent polític que va inspirar el meu pensament politic i social.

Que ara tot aixo causi consternació i sorpresa, en politics, i sobretot en diversos mitjans i columnistes, alguns d'ells de pacotilla, no deixa de ser impactant. No deixa tampoc indiferent els posicionaments d'alguns politics tant del seu partit com dels d'altres formacions, sobretot dels del Tripartit , que van reventar les finances del govern autonòmic. A mi totes em causen tristesa. Ben segur que molts que ara es desmarquen de l'ex-president tenen moltes coses que agrair-li, és per això que llegir i escoltar segons quines declaracions i voler fer sang buscant un culpable quan no son ni capaços de gestionar de manera eficient la seva administració, és si més no lamentable.
"El que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra". El tema no es restringir a un afer familiar, com algú va dir públicament, sino global. El procés independentista queda impactat per aquest torpede d'autoconfesió, no perque les persones que l'impulsin ara hi tinguin alguna cosa a veure, sino perque la confiança de la societat envers els dirigents politics queda sota mínims. M'atreveixo a afirmar que resultarà molt difícil convèncer a la societat catalana de que fer net és la solució, de que votar el dia 9 de novembre és la solució, quan ni tant sols s'explica quin pais es vol i de qui pagarà la factura.