Que torni la il.lusió

Són quarts de dotze de la nit. Avui ha estat un diumenge viscut sense aquella intensitat que els amants del Barça tenim quan juga el nostre equip. Sabiem que el nostre principal adversari es proclamaria campió. Es increible la capacitat que te el ésser humà d'auto-anestesiar-se per oblidar les penes i les preocupacions, capacitat que, per cert, els catalans som especialistes. Crec que és una mena d'autodefensa que genera el nostre cervell per sobrepossar-se a les adversitats. De totes maneres el que ha passat aquesta temporada sera difícil d'oblidar.

Tot va començar la nit que el Barça va guanyar la segona Copa d'Europa a l'Stade de France ara fa dos anys. Aquell equip es va coronar com el millor equip del continent, amb uns jugadors i un cercle virtuós que semblaven indestructibles. Però com sovint passa l'excés d'èxit, l'autocomplaença, i la indisciplina, poden corrompre un projecte que tant d'esforç ha costat per construir-se. Va arribar el Mundial, les gires per Amèrica i Asia a l'estil Galàctic que va provocar un cansament i falta de preparació. Compromisos personals, trencaments familiars, i falta d'unitat al vestuari. L'equip va perdre la forma física i el sistema no va introduir novetats, fins que els rivals li van perdre la mida.

Es va fer el ridícul a la Champions i es va regalar la lliga al Madrid que va remontar 12 punts en poc mes de 4 mesos. Una temporada amb blanc, trista i decebedora. Calia fer auto-critica, aplicar el codi intern i reforçar la defensa amb fitxatges. Jo, com a soci del Barça, que ha estat testimoni de situacions de tots tipus, els vaig perdonar, perque no es pot pretendre guanyar-ho tot, i tothom te dret a una nova oportunitat. Però ningú es va atrevir a possar el problema sobre la taula. Un equip amb tants estrelles mediàtiques necessita disciplina i esperit de treball. No es pot permetre que un jugador declari davant dels micròfons que hi han ovelles negres al vestuari i que quedi impune. No es pot permetre que un jugadors arrivin reiteradament tard als entrenaments, o que facin ostentacio de les seves aptituts artístiques a la pista de ball d'una discoteca abans d'un partit. Aquesta temporada ha passat el mateix. Falta de nou sistema, baixa forma física, poca motivació, falta de professionalitat, i una gestió esportiva nefasta, que han fet que el Madrid torni a guanyar la Lliga i que dimecres els hi fem el passadís. A mi ja no em calen més crides a la paciència, no puc callar. Tècnics i jugadors en són responsables, i guanyen massa diners per perdonar-los una nova derrota.

Em dol en l'ànima veure com l'estrella que ens va tornar el somriure al Camp Nou i que posses el Barça al cim d'Europa hagi de marxar per la porta del darrera, em dol en l'ànima sentir que la gent ja no s'enrrecorda com estàvem després de la era Van Gaal. Si Ronaldinho, tu m'has fet aixecar de la cadira més que cap altre jugador, tu has fet que el públic del Camp Nou es meravellés com ja ho van fer Maradona, o Ronaldo la primera temporada. Has fet que els nens de tot el món et vulguin imitar. Em nego a creure que marxaràs, perque ja he vist marxar a massa estrelles per la porta del darrera i no vull que es repeteixi. Aqui hi ha molts culpables. Qualsevol club seriós donaria el bitllet de tornada a Holanda al senyor Rijkaard, ja no te més crèdit. L'equip necessita una revolució que el Pep Guardiola dubto que ens portés. Cal gent amb noves idees, competitiva i compromesa, que contribueixi a que el vestuari sigui un bloc disciplinat. Tenim temps de tornar al cim, no cal esperar 4 anys com en política. Cal que torni la il.lusió.