I ara qué PSC ?

Desde l'aprovació de l'Estatut de Catalunya a les Corts de Madrid el maig del 2006 i més tard refrendat pel poble de Catalunya el 18 de Juny del 2006 la opinió pública catalana ja fa temps que es pregunta de qué va servir la reforma estatutària si encara avui no s'ha aplicat.

Al ser Llei Orgànica publicada al BOE i firmada pel cap de l'Estat, un Borbó recordi senyor Tardà, hi havia uns terminis per la seva aplicació efectiva que van exaurir-se el 9 d'agost d'enguany, dos anys després de la seva entrada en vigor, i que van ser perllongats per dos mesos desde un restaurant de Vilanova i la Geltrú. Arribem a final d'any i encara Catalunya continua sense tenir el finançament tancat. Els traspassos han estat mínims, pero no dir inexistents i per adovar-ho la aleshores ministra Chacón es va inventar una llei de la dependència que treia competències al govern de Catalunya. La situació és dramàtica, la administració catalana es troba al limit, però cap d'ells mou fitxa. La situació és lamentable, insultant. El pacte d'esquerres per mantenir allunyats del poder als nacionalistes moderats prima més que el futur del país. Actualment estant passant uns episodis que potser passaran a la història de la democràcia espanyola. Els socialistes es defensen sempre afirmant que durant els 23 anys que CiU va tenir la clau tampoc no van aconseguir cap acord de finançament. Això és rotundament fals. Els governs de Pujol van haver de lliutar contra la pressió dels governs centralistes primer de la UCD que van crear la LOFCA que mermava la capacitat normativa de la Generalitat. Després va venir la majoria socialista dels Guerra i Gonzalez que van ofegar encar més l'estat autonòmic. Ells van tenir ministres socialistes catalans, com Serra, Borrell, Majó, Solé Tura, que no van mai ajudar a millorar el finançament de Catalunya. Ells van crear l'anomenat "Café para Todos ...". I que ningú toqui als vascos i navarresos, pobrets , qui els demana solidaritat a ells ? Aqui si que tots es posen d'acord en defensar la Constitució. Durant tots aquests anys els diputats del PSC-PSOE es van oposar moltes de les propostes del grup català de CiU per aconseguir millores per l'autogovern de Catalunya, ens al contrari plantejaven una oposició salvatge i mesquina. Només a excepció quan el PSOE es trobava amb l'aigua al coll amb els escàndols de Filesa, el Gal , Roldan, i tants d'altres, però aleshores si que va prevaldre la responsabilitat institucional ja que Espanya es jugava entrar al club de l'Euro. Amb el PP tant sols en la primera legislatura d'Aznar es van aconseguir acords substancials. Després es va repetir el centralisme jacoví .Allò ja forma part del passat. Ara toca concentrar-se amb el que ens està succeint actualment.

El president invisible José Montilla, dirigit desde la Moncloa, pretent encara enganyar als catalans mostrant actitut de fermesa quan són 25 diputats del PSC els que aproven els pressupostos generals de l'Estat que inclumpleixen per tercera vegada consecutiva el que diu l'Estatut. Cal dir-ho més clar? Inclumpleixen la llei, però en culpen la situació econòmica, i esperen que el Tribunal Constitucional doni la sentència de mort a l'Estatut declarant inconstitucional els punts claus del finançament i la nació. Es que pretenen desactivar les institucions catalanes? A tot això els seus complices, ICV i ERC, agafats a la cadira del govern , diuen, per responsabilitat institucional.

Malgrat tot considero que no hem de perdre el seny ni derivar en postures radicals. Hi ha motius per tenir esperança. Al PSC li toca moure fitxa, i com diu un bon amic meu , té un marró tant gran a sobre que no sap com ensortir-se'n.

Si es possen en contra de Zapatero s'acaba el Tripartit, si claudiquen amb ell es quedaran sols a Catalunya, Només un simptoma , ICV i ERC desde el govern gairebé no han obert la boca desde que han començat les negociacions secretes, potser comencen a deixar al PSC sol. És el preu que s'ha de pagar per pertànyer a un partit d'obediència espanyola i que va defensar al seu dia allò de " FETS I NO PARAULES".

Crec que hi haurà acord amb Zapatero, que tothom sap que és un dels grans mentiders de la recent història de la democràcia espanyola, i no m'estic inventant res. Serà un acord d'última hora, però malgrat tot acord, ah ! però en benefici de totes les comunitats autònomes, que serà bo per Andalusia, la Rioja, Extremadura, .... Catalunya treurà el seu pesic, però no el que diu la llei. Haurem de portar al govern doncs als tribunals ? Crec que la societat civil catalana ha de reaccionar i possar fir a aquesta comèdia en que s'ha convertit la política. No pot ser que es repeteixi de nou un Tripartit, no puc creure que el poble de Catalunya els vulgui tornar a veure al poder. Possem-nos a treballar per les coses que interessen al país, la economia de les families, la sanitat, la educació, la seguretat, l'atur, l'habitatge protegit, les inversions en noves tecnologies, les deslocalitzacions, les obres públiques. Deixem-nos de pactes Nacionals que són brindis al sol i fem un pacte Nacional per recuperar la autoestima de Catalunya i que es compleixi el nostre Estatut.

Torna la il.lusió

Fa uns mesos, al final de la temporada passada, vaig publicar al meu blog l'article "que torni la il.lusió". No crec que costi molt dir que dins del barcelonisme ha tornat la il.lusió. Després de dos anys nefastos on tothom va fer un paper desastrós, començant per la presidència. Tot pintava molt negre. Moció de censura, sortida de Ronaldinho per la porta del darrera, dimissió de la meitat de la junta, un entrenador sense experiencia al davant d'un equip ple de figures desmotivades. Va venir l'europeu on Xavi , a part de campió, va ser escollit jugador del torneig, per desgràcia de Casillas. Els primers partits de Lliga van ser nefastos, l'equip no tenia ritme i començava el nerviosisme. La premsa esportiva va acceptar donar una treba al Guardiola, pero estaven a punt per saltar al coll del president si allò no millorava.

Poc a poc, però l'equip es va entonar, i vàren arribar les golejades, l'equip estava més compromés, els nous fitxatges rutllaven, a excepció dels lesionats. Si més no en Pep es mostrava humil en les declaracions i es dedicava a treballar-se l'equip. Cal dir que hi ha hagut algun cop de sort, com gols a l'últim minut, però es que abans ens els marcaven a nosaltres, i tot no pot ser sort. Tenim gent més comprosa i professional, a la Champions hem recuperat el paper de equip a batre, el soci torna a l'Estadi, som líders indiscutibles, Etoó es pichichi destacat, Messi pren novament la responsabilitat en moments difícils, la defensa més forta, desfent-se de tots els rivals directes, Sevilla, València, Villareal, Atlético i a tot això el Madrid en crisis.

Hi ha motius per ser optimistes, és cert, però com ja sabem com és el barcelonisme ara sembla que ho guanyarem tot. Al menys en Guardiola refreda qualsevol eufória injustificada, i això el dignifica. Pot ser em vaig equivocar en el meu analisi al Maig, pot ser el Pep pot tornar a crear el circle virtuós que ens va donar tants èxits. Cal esperar encara, els resultats acompanyen, com al Madrigal, però també es pot perdre, ell com a jugador va viure lligues guanyades al darrer suspir i sap que vol dir patir a la gespa. Vull creure que aquest Barça ens portarà a la Final de la Champions a Roma per guanyar-la, el Barça està designat a recuperar la corona europea, i amb això tenim tota la illusió posada.

Trip to Peru

After a long time in the pipeline I finally managed to visit one of the most amazing countries of South America. The name Peru is derived from the quetxua piru, storage, the place where the incas used to store their precious items or provisions, and it was finally adapted by the Spanish conquerors in the 16th century.
The trip had to be organized in a record time and I couldn't miss this great oportunity. I've started in the Loreto region in the Amazonas rain forest. This department is bigger than Ecuador and is the begining of the Amazonas river, the most caudalous of the world. A great trip where the sounds and colours of the jungle captivate my soul. The rain forest is continuosly under pressure of the civilisation. The farmers want to expand their lands, timber is a business , and ilegal traffic of wild species is still visible. Only the tourism can save this still paradise. Then visiting Cusco, with his precious Plaza de Armas on my way to Macchu Picchu, one of the most wonderful places in the world, where the high altitude didn't affect my senses to enjoy and that paradise of the former Inca empire, I could stay there for ages if the nasty flies did not try to eat my legs.
No time to rest, train , bus, airplane, all at the last minute, problably a luck to travel alone because man can fit everywhere. Then to the Titikaka lake, a peaceful place with the highlight of the Amantani island. The Colca Valley with the astonishing look the the condors flying by, the amazing desert planes of the altiplano (high lands) on the way to Arequipa, which keeps one of the most beautiful Spanish abbeys of the "new world", Santa Catalina. The misterious Nazca lines with their bizarre forms, still a mistery to the archaeologists. The Ballestas islands, a refugee for see lions and pinguins. A last stop in Lima to finish this anazing tour was a must.
Peru has an advert in every corner, "El Peru avanza", Peru goes forward, at this is true. Just 10 years ago the criminality was everywhere, the terrorists of Sendero Luminoso, threaten the goverment, corruption. Today Peru has a better situation, though corruption and criminality are still present, a country of contrasts, many rich people, los blancos, driving luxus cars, and on the other side I have seen though many poor people, in Lima and in the country, very sad to see so many children begging on the streets. Education and public healthy system are still an issue. But I have seen some good signals of recovery, it is not that dangerous as many people told me, though a certain level of self protection is always needed. They need more time to improve but probably under the influence of the eternal rivals, Chile, the fact is that Peru has developed an industry, is exporting oil, minerals, food. Their people has good potential, they are proud of their culture, their music, their gastronomy. But still I think that among all Tourism is the best value that can take this country of the inestability, and also I wish Peru will soon on track to reach estability and progress, and that the neighbours will take example and forget the imperialist socialist ideas of left wing dictators which don't care at all about their people. I have to say I met wonderful people during this trip, hard workers, polite, a bit slow but fairly honest most of the times. and the peruvian people have won a new friend. Hasta pronto !

L'Economia al Dragon Kahn

Aviat fara dues dècades que amb la caiguda del mur de Berlin i del pacte de Varsovia es va enterrar, per sort nostra, el sistema comunista. Així doncs el capitalisme triunfava com a model econòmic hegemònic i s'exportava als païssos de l'est d'Europa. Les grans multinacionals i lobbys corporatius pressionaven als governs occidentals per ampliar la Unió Europea i així eliminar les traves per obrir noves vies de negoci. Païssos com Slovàquia, Hungria, Polònia eren els destins ideals i començaren a produir-se les primeres deslocalitzacions d'empreses. A Espanya la construcció passava al primer lloc del rànquing econòmic en detriment de la producció industrial. La construcció creava riquesa i es creaven llocs de treball, la inmigració augmentava i afavoria l'avaratiment dels costos de producció. La febre de la construcció juntament amb l'entrada de l'Euro i l'avaratiment dels preu del diner, va fer que els bancs no donessin l'abast en la concesió de prèstecs hipotecaris. Els inversos deixaven la Borsa i buscaven la rendibilitat en el sector inmobiliari. L'escalada de preus semblava imparable mentre que el govern de torn no prenia cap iniciativa per garantir habitatge adaptat al poder adquisitiu real. La construcció i el turisme eren els principals motors de la economia. Bancs i constructores lideraven els índexs borsaris sovint per sobre de les empreses tecnològiques i energètiques.

El Estats privatitzant empreses i recursos, nous mercats i menys fronteres, autoregulació , el neoliberalisme en estat pur, recordo un col.lega meu alegrant-se per la compra d'Endesa per part de l'alemanya EON, per sort finalment fallida. L'anomenada "bombolla inmobiliaria", negada i sovint fruit de burles per part de governs i analistes econòmics de pacotilla, anava creixent sense parar.

Finalment tot ha esclatat desde Estats Units, les hipòteques subprime, cal recordar impulsades pels governs de Clinton, que han provocat la fallida d'importants bancs d'inversions de la principal econòmia mundial. Els bancs sense liquidesa i les borses s'ensorren. El pànic dels inversors augmenta i els principals bancs centrals injectant milers de milions de dolars per donar liquidesa. Ara els governs occidentals han de sortir al pas aportant liquiditat i a més obligat a fer-se càrrec dels dipòsits en fallida per evitar un caos general. Fins quan aquesta voràgine ? Ahir un prestigiós economista venia a dir que els parquets de les borses només estan controlats per esquizofrènics, pot ser té raó. No haurien els governs fixar-se més en la economia productiva que no pas en els índexs borsàris ? L'IBEX 35 el formen les 35 principals empreses espanyoles, però i la resta d'empreses i societats no interessen? Tant de diner es pot evaporar en un parell de setmanes ? Aqui ha anat a parar aquesta riquesa? Hem de pagar els contribuyents els excesos i irreponsabiltats de directius d'entitats financeres fallides ? Qui els passarà comptes ? Es que els senyorets del Banc Central Europeu desde el seu depatx a Frankfurt no sabien que arrivaria aquesta crisi mundial ?

A part dels païssos acabats d'incorporar-se a la Unió Europea, la crisis també afectarà a la Xina, ells també han invertit fortunes en bancs i constructores, així com els païssos productors de cru. El més problemàtic serà per les econòmies emergents i per desgràcia pels païssos amb deute extern que patiran sense excepció.

Ara el govern vol aprovar uns pressupostos desfassats que no tenen en compte la actual crisi, un suicidi en tota regla, amb el beneplàcit de socis de Galeusca a canvi de recursos adicionals , com si no tinguessin prou amb el concert econòmic, mentre a Catalunya tothom ha de rascar-se la butxaca, però sobretot gràcies als 25 diputats catalans del PSC que segueixen redint pleitesia a Madrid, una tradició de més de un quart de segle.

Aquesta crisi si no es recondueix ens pot portar a una recesió , i cal evitar-ho de totes totes. Els governs no han de regular les borses, això és una bestiesa. El problema és global, sí, però també s'han de pendre decisions internes. S'ha d'invertir en innovació, aportar capital a la industria allà on fallin les entitats financeres. L'activitat econòmica no pot quedar aturada. No es pot permetre que a Espanya hi hagi tant diner negre i que el sistema social que tant ha costat de consolidar es col.lapsi per l'augment d'aturats. Algunes empreses aprofitaran la crisi per retirar-se i deixar la gent sense feina. No es pot permetre. Tenim empresses potents, que poden exportar el seus productes, empresses energètiques i tecnològiques, cal produir més i millor, amb qualitat. Per això falta gent competent al capdavant , però crec que d'això no en poden pressumir gaire els que governen actualment. Hi ha molta feina a fer, amb o sense Dragon Kahn.

Zurück in Bayern

Nach eine kleine Pause in Ibiza bin ich zurück in Oberbayern. Das Oktoberfest ist vorbei und damit auch die gute Laune der Münchner.
Es ist kaum zu glauben wie schnell die Leute im dieses Land sich ändert.
Vor zwei Wochen alle scheinen glücklig zu sein. Die Mäddels mit schöne Dindl und die Junge mit Lederhose. Ich selbst bin ich mit Lederhose eingezogen und auf die Wies'n gegangen. Ich habe Freunde getroffen und warum nicht auch viel Erfolg mit die Damen gehabt, oh Mensch ! plötzlich war ich eine von ihnen ! Ich gebe zu daß in der S-Bahn und auf die Straßen viele besoffene waren, aber meistens habe ich nur gute Stimmung gesehen. Alle haben gelacht, gesungen und gefeiert , keine Schlägerei und viele Höflichkeit.

Gestern früh in Germering bin ich in der S-Bahn eingestiegen. Es gabt kaum Platz zu stehen und hatte mich an der Seite eine Frau plaziert. Sie hatte viel zu Platz genommen und habe mich en bißschen nach ihr gerutsch um den Flur frei zu lassen. Diese Frau hatte sich sofort beschwert mit den typische deutsche Begrußung " Hallooooo ?!?!?!?" "Können Sie ein bißchen Abstand halten?". Meine Antwort war sofort "Nein" aber als die Frau noch weiter gesprochen hat bin ich dann weg. Ich hatte dieser Frau vor mir und dachte, wie traurig sind solche Menschen die mit so eine agressive und arrogante Einstellung immer gehen. Danach habe ich die andere Passagiere beowachtet und ich habe gesehen daß in den ganzen Zugteil viele traurige Leute gabt. Willkommen in der Wirklichkeit, in der Routine, die Wies'n ist vorbei !

Ich brauche nicht daß jedes mal ich in eine S-Bahn einsteige alle mich küßen und begrüßen, um Gottes willen ! In dieses Land habe ich wunderschöne Leute kennengernt, aber ich muß auch sagen daß viele Menschen in dieses Land nicht glücklig mit ihre eigenes Lebens sind. Wie kann so eine Gesellschaft in der Zufunkt vorwärts gehen ?

Das traurige ist daß in men Heimland, Katalonien, die Menschen nicht viel besser sind ...

Un volta per les Pitiüses

Finalment he completat el meu periple per les Balears, les he pogut visitar totes i en bicicleta. Tants viatjes arreu del mon i encara no havia visitat aquestes fantastiques illes.
De fet totes les illes Balears son un regal per els nostres sentits. Es l'autentica esencia mediterrania. La llum, les olors dels boscos i camps, el mar, tothom pot trobar allo que mes li agrada. A mi poder agafar la bicicleta i recorrer per carreteres i camins per descobrir nous paratges es una de les coses que em fan mes feliç. No he visitat Eivissa i Formentera per res que no fos estar en contacte amb la natura i aillar-me de la montonia de la feina i de les crisis economiques mundials.
Sembla ser que el nom Pitiüses ve del grec Pitioussa ja que hi abundaven els pins.
El 8 d"agost de 1235 , dia de Sant Ciriac, les tropes catalanes, entraven a dins de les muralles de Yebisah i completaven la conquesta de les Balears dies despres amb el desembarcament a Formentera. Durant un temps va servir com a refugi de pirates i bucaners. Fins i tot esta documentada la presencia de l'Almirall Colom. Es varen construir muralles durant el regnat de Felip II encara en magnific estat de conservacio. El conjunt del Dalt Vila va ser declarat patrimoni de la humanitat.

Els eivissencs conserven la llengua i la cultura, si ve desde els anys 60, ha estat envaida per onades d'estrangers captivats per la atmosfera de pau i tolerancia que s'hi respira. Per molt que alguns pensin els catalans no considerem les Balears com les "nostres" illes, pero ningu pot possar en dubte que les Balears formen part de les terres de cultura catalana. Alla on he anat, sempre amb educacio, se m'ha tractat be quan m'he dirigit en catala, si be molts estrangers i peninsulars no parlen ni entenen la nostra llengua, fet que no em va indignar tant com si m'hagues succeit a casa meva.
No he trepitjat cap discoteca pero m'he creuat amb manades de "zombies" asidus de la Fiesta Loca, que hi anaven o hi tornaven, un desperdici de joventut. He vist caletes de somni , pero tambe signes de la barbarie inmobiliaria que s'ho vol apropiar tot amb total impunitat. Em quedo amb el record de la noia de la botiga de Formentera amb aquells ulls foscos enormes i de bellesa mediterranea, tambe amb les restes romanes, la pujada a la Talaia, els 15% de desnivell sortint de la cala de l'Hort, la ruta de nord, dela Dalt Vila, del magnific capvespre a Sant Antoni, pero sobretot del soroll de les rodes de la bicicleta sobre l'asfalt de la carretera sota un sol magnific i respirant un aire fresc i net.

Per la Mercè

Aquest cap de setmana vaig estar casa. Eren les festes de la Mercè i a més podria per fi celebrar al meu aniversari amb els de casa, que són els que més m'estimo. Que més es pot demanar ?

Tambè vaig retrobar vell amics de l'EGB, aquells records han quedat grabats per sempre. Recordant velles històries de professors, companys i mil aventures. Tots nosaltres vàrem aprendre a llegir , sumar , jugar , riure i plorar junts, i aquestes vivències marquen per sempre. Puc dir amb orgull que van ser uns anys molt feliços, no teniem ni Playstations, ni mòbils , alguns varen trigar a tenir la primera televisió a color, i el video era només pels més provilegiats. El primer ordinador personal no va arrivar fins molt més tards. Molt pocs duien roba de marca, i les vacances les feiem al poble. Recordo que al professor se'l tractava amb respecte i no soliem insultar a dins de classe, al pati però era diferent. No era dels alumnes amb les notes més brillants, però els meus gols de falta al pati van crear solera. Ignoràvem a les noies de la classe i a les dels cursos inferiors, i sempre somniavem amb les de 8è, més fetes però totalment inabastables. Existia el companyerisme i la fidelitat i s'ens transmitien valors i normes de conducta. Cal destacar que vaig tenir la sort que a casa els meus pares sempre es preocupessin pel que feia. Malgrat el meu caràcter a vegades especial era feliç tot i tenir menys que altres companys.

Veure Barcelona de Festa Major és una gran experiència, i que puc dir del fet de còrrer pels carrers de la teva ciutat, que tot i lesionat, i amb un temps final per oblidar, és tot un orgull. Tambè una mica de platja tot i el temps variable m'ha anat molt bé.
I mentre deixo al meu gat Llampec, que està una mica emprenyat amb tant moviment a casa, tornaré a Munich per la feina i una mica de diversió a l'Oktoberfest, Ein Prosit der Gemütlichkeit !