Qui vol la seva cadira ?

Quan un president del govern decideix remoledar part del seu gavinet quan encara no s'ha complert un any de legislatura s'ha de considerar que hi ha més que una crisis al darrera.

Que la reprobada ex-ministra de Foment hagi saltat de l'executiu és una bona noticia per Catalunya i per a tots en general. El seu baix perfil polític no la permetia estar al front del ministeri més important, després del d'Economia. Serà José , Pepin, Blanco, el que ocuparà la cartera, un home de partit, que ha estat al darrera dels totes les estratègies polítiques del PSOE. Pedro Solbes s'ha vist desbordat per la crisis. Ell mateix havia mostrar obertament les ganes de sortir de l'executiu. El motiu és la crisi pero també el no veure complertes les seves recomenacions per encarar la crisis, amb mesures impopulars que Zapatero. Elena Salgado la substueix deixant la negociació del model de finançament en mans de Chaves, l'exitòs president andalús. Catalunya però no pot estar contenta. El gobierno amigo que proclamava Chacón, és sense dubte més centralista que mai. La paradoxa és que el PSC encara vengui fum respecte a fer front al govern de Madrid. Tota una obra de teatre amb l'ajut de ICV i de la actual direcció d'ERC. La situació actual és digne d'una pel.licula dels germans Marx, anant en Bicing. A mi això no em fa cap gràcia. Si el PSC es plantés com diuen utilitzaria els 25 diputats a Madrid, però no ho faràn. No cal ser un analista polític del NY Times per adonar-se que els dos partits majoritaris esperen una sentencia del Constitucional que debiliti l'Estatut per incomplir amb el finançament. No hi ha volta de full. Tots ells volen conservar la cadira. Però tot te una fi, i els catalans al final ens emprenyarem de debò.

La T4 de Madrid va tenir el metro en poc més d'un any, mentre que rodalies arrivarà a la T-Sud del Prat d'aqui 4 anys. Madrid te la M-50 gairebé completada, mentre que el 4rt cinturó segueix bloquejat. Andalusia ha tancat el deute històric amb Zapatero, mentre que el 9 d'agost del 2008 es tancava el termini per l'aplicació del nou model de finançament per Catalunya. Els incompliments de la llei orgànica de l'Estatut de Catalunya són increíbles. Em pregunto que si els 10mil de Brusel.les es manifestessin davant la seu del govern a Madrid potser ens farien més cas ...

Estem davant d'un dels govern més centralistes de les ultimes legislatures, amb l'ajut de l'esquerra catalana, tradicionalment molt fidel amb l'esquerra espanyola.

Malgrat tot cal seguir endavant. Són els problemes de la nostra gent, les nostres empreses, els nostres contribuyents els que hem de solucionar. No hem de permetre que segueixin desactivant les nostres institucions. Tornarem , perque el nostre fi és servir Catalunya, sense estridencies ni radicalitat, sinó amb fermesa i seriositat, només treballant tots junts ens ensortirem.

Dret a la vida

Mentre que a Catalunya la primavera ja es fa sentir i la gent s'aventura a anar a la platja , aqui Bayern li costa d'arribar. Ha estat un hivern llarg, com els d'abans, al menys desde ahir el dia ja és més llarg que la nit i això m'anima.

La crisis continua als Estats Units lluny de mostrar els primers signes de recuperació i ara la asseguradora AIG premia als managers que la van enfonsar amb part de les ajudes públiques aprovades pel Congrés. Això a Europa occidental , malgrat totes les deficiències, no passaria mai.

Segueixen els conflictes a casa nostra, per una banda els sindicats principals enfrontats convoquen un referèndum a la SEAT de Martorell per veure si accepten les condicions de la companyia Volkswagen. Cal dir que el famós Audi Q3 trigarà molt a fabricar-se en sèrie, és per això que fora bo que acceptessin les condicions dictades desde Wolfsburg, si no volen provocar una deslocalització que seria fatal pel futur de la planta.

Els estudiants tancats al rectorat de la UB són desallotjats amb contundència i això provoca disturbis al carrer. Hi ha límits per tot i elements antisistema com el poca solta Robin Hood dels bancs que hi fan conferències com si res, no ajuden ajuden gaire. Ja fa uns anys jo com a estudiant universitari vaig organitzar una protesta en contra de l'augment dels abonaments mensuals de tren de la linea de Vilanova. Com que no ens escoltaven vàrem decidir no pagar els bitllets i fins i tot vàrem tallar la circulació de trens a Vilanova provocant seriosos retards a la xarxa, tot sense violència i amb propostes serioses. Vàrem aconseguir un abonament d'estudiant un fet sense precedents amb la política de RENFE. Es pot dir que el pla Bologna és positiu pel que fa a la homologació i simplificació d'alguns títols, però també cal dir que no garanteix més qualitat universitària i discrimina als estudiants que vulguin convinar estudis amb feina, una cantarella que dura desde els anys 90. Les protestes dels elements antisistema, alguns d'ells que no eren ni estudiants, no aporta cap solució ni proposta de futur. Si protestar pel sol fet de protestar no porta enlloc, cal dir també que les càrregues policials no són la solució i demostren cobardia per part de les autoritats competents, universitat i conselleries.

El que més m'ha cridat la atenció aquestes darreres setmanes, però, és la proposta de reforma de la llei de l'avortament que va presentar la ministra de Igualtat Bibiana Aido. Tot va començar ara fa uns tres anys amb la publicació d'un reportatge d'una cadena de TV danesa sobre una clínica privada de Barcelona on metges i psicòlegs expedien certificats falsos i practicaven abortaments fora dels terminis legals. Era un secret que coneixia tothom. L'escàndol va esquitxar més cliniques i clients importants, encara recordo amb repulsa la intervenció del jutge de les trituradores de fetus. Les veus de la esquerra progressista i radical demanaven una reforma, deien que la llei era obsoleta.

Amb la seva careta d'àngel la ministra Aido presenta un estudi realitzat per un comité de persones "expertes". Es recomana rebaixar l'edat legal per decidir la interrumpció de l'embaraç als 16 anys sense el consentiment dels pares o progenitors, per cert a càrrec de la sanitat pública. En ell es parla , com no, d'adaptar la legislació vigent als paissos d'entorn europeu (per algunes coses si que ens agrada adaptar-nos), també parla d'una nova regulació basada en el respecte i els drets humans de les dones. I jo em pregunto qué passa amb el drets humans pel que fa a les criatures? Segons una sentència del tribunal Constitucional (53/1985) s'estableix el deure de l’Estat a protegir el nasciturus. Per tant la reforma de la llei, al no incloure aquest precepte, seria motiu d'inconstitucionalitat. Però més enllà del debat jurídic aqui es presenta un problema de fons. Es possa el dret de les dones per davant del dret a la vida de les criatures i això no és ni ètic ni moral.

Una altra cosa és la reacció de la esglèsia, en continu enfrontament amb el govern socialista. La seva campanya de denuncia és exagerada, però tambè preten concienciar a la societat i això és totalment legítim. A Alemanya es van produir el 2008 prop de 80.000 avortaments, això al meu parer, ho considero un genocidi. Que es tracti tant frívolament el dret a la vida és una inmoralitat.

Una noia que conec acaronava el seu nebot acabat de nèixer amb molt d'amor, i en canvi afirma que avortaria sense remordiments perque la elecció ha der ser d'ella i de ningú més. Quina lògica te això? Qui som nosaltres per treure una vida d'aquesta manera?

Sobre aquesta reforma jo hi estic en contra en gairebé tots els seus preceptes, perque no és un avanç per la societat sino un retrocés i un exemple més que l'extrema esquerra preten impossar les seves idees a cop de decret, a còrrer cuita.

És clar que de la crisis i del futur de les families no poden ni saben ocupar-se, i això si que és denunciable.

I tot prenent un café ...

L'hivern es va retirant poc a poc, els dies són més llargs i les temperatures al centre del dia són més suportables. El cel continua grisot, tristot , com diria en Molina, però l'arribada del nou disc de U2 m'ha despertat tots els sentits i m'ha aportat tota la energia que necessito per afrontar uns mesos decisius. Havia de ser a Berlín, lloc on els va inspirar un dels millors albums de rock dels 90, Achtung Baby, on els he retrobat. Ells sempre estan al meu costat, la veu de Bono tota plena d'esperança i il.lusió ha tornat, i els acords de la guitarra d'Edge que tornen a omplir l'espai que em rodeja d'una aurea infinita.

El Barça segueix líder malgrat les dues ensopagades, crec que remontarem i pendrem més avantatge, de res li servirà a l'Espanyol la victòria inmerescuda al Camp Nou, crec que estrenaran el camp de Cornellà a segona.

Les notícies que arriven de Catalunya, però, no són gaire bones, cada dia hi ha més gent al carrer i es comença a col.lapsar el sistema subsidiari, la sanitat entrarà aviat en perill de fallida i s'aturaran les inversions públiques. Hi ha paral.lisi institucional, i crec que no saben ensortir-se. No tenen idees per sortir de la crisi, i el ministre d'Economia no dona a l'abast. Cal un relleu. Si bé la economia espanyola depen de l'exterior cal fer reformes urgents per salvar els diversos sectors. No tinc una bareta màgica ni sóc catedràtic d'economia de la Universistat de Harvard, però crec que és hora d'aplicar reformes econòmiques, socials , i fiscals , que aturin la sangria que s'està produint. Cal intervenir als sectors que distorsionen el creixement. S'han acabat els pelotazos i la impunitat. Cal reforçar la educació, reduir els abusos al sistema sanitari, aumentar les ajudes a les empreses petites i mitjanes, millorar la formació als aturats, regular els fluxes migratoris coordinant accions amb Brusel.les, possar incentius fiscals que redueixin el diner negre encara existent. Però els treballadors també han de possar de la seva part, reduint l'absentisme, ser cumplidors, pro-actius i responsables.

Veig que el vot nacionalista ha patit un retrocés a Euskadi i el PNV haurà de tastar el gust de passar a la oposició, també els hi tocava a ells. Ara les noves aliances a Madrid que podrien, ara sí, beneficiar Catalunya després de 5 anys d'incompliments.

A Alemanya en plena pre-campanya però amb tots els agents polítics treballant per aixecar el pais de la crisi.

Aqui a Munich , prenent el meu café mentre miro les noticies al Tagesschau. Serà una gran primavera, el sol lluirà amb força i vindràn els éxits, una mica de optimisme sempre va bé, no ?

Moment

Wer hat nicht auf dieser Moment gewartet ? Ich habe alles was man haben kann, nein nicht alles, du bist nicht mehr da.

Einem Tag warst du plötzlich weg , ohne Bescheid, ohne Vorwurfe, ohne Grunde. Martha sagte mir damals daß du es nicht machen wolltest. Ich war auch nicht sicher was hat dich geführt um diese Entscheidung zu treffen.

Du hast alles mitgenommen; deine Lächeln, deine Ärger, deine Großherzigkeit, dein Egoismus, dein Humor, dein Parfum, deine Stimme, deine Präsenz.

Aber nicht weil ich dich verliere habe, heißt daß ich der Verlierer bin. Ich mache weiter, und ziemlich gut wurde ich sagen ...

Barack Obama : The New Hope ?

Many lines have been written since Barack Obama’s election.
The majority of US society vote for a change that also the world is expecting from the most powerful president in the world. It doesn’t mean that the world will be safer now, because terrorism is still a real threat, but it will be less tension with the Arab countries. Some people want to compare him with Kennedy someothers that he will achieve MLK's dream.
One of the first decisions on office was to sign orders to close Guantanamo detention facility in one year, as well as ban torture from CIA prisons. This is a sign that the new US administration want to address the relations with the Arab world, but also with Cuba and most of the Latin-American countries. It also bring the US back to the Geneva convention.
Also concerning with foreign policy, George Mitchell, who has recently been appointed as Obama’s Middle East envoy, was taking conversations with the Palestinian Authority, Israel, and Egypt as mediator, to assure that Hamas would stop sending rockets in Israeli territory while Israel would withdrawn its troops from Gaza.

But not everything can be related to foreign affairs. Obama takes power in one of the most critical moments of modern history. The world financial crisis is putting in danger the capitalist system and the US administration needs to move fast.
Lately we have heard of a new phase of the global crisis, the term deflation, which was used in some manuals of many liberal economists, but now it is a fact.
Increase of unemployment rate -> less money to the families to expend -> reduce of consumption ->reduce of demand-> prices decrease -> reduce production -> companies release people-> increase of unemployment rate …. and so on…. This can develop into an endless loop that can bring the western economies into collapse. The market needs now new regulations. The era of neo-liberalism is coming to the end.
To avoid all this to happen, the US government designs a rescue plan which need the support of the republicans which intend to help the industry and therefore to save jobs and bring stability in the US market. Europe is having his own rescue plan, banks and finance institutions need support, which is unfair if in the end this is paid by the tax payers, but on the other hand it is done to save the whole system

Obama wasn’t elected to save the world, but it’s true that there a new opportunities that can’t be missed again. His social reforms will need to wait for a while and that can bring frustration to some Obama’s supporters, but the world needs urgent solutions. Maybe crisis can also bring new oportunities and this is what a government needs to do.

I ara qué PSC ?

Desde l'aprovació de l'Estatut de Catalunya a les Corts de Madrid el maig del 2006 i més tard refrendat pel poble de Catalunya el 18 de Juny del 2006 la opinió pública catalana ja fa temps que es pregunta de qué va servir la reforma estatutària si encara avui no s'ha aplicat.

Al ser Llei Orgànica publicada al BOE i firmada pel cap de l'Estat, un Borbó recordi senyor Tardà, hi havia uns terminis per la seva aplicació efectiva que van exaurir-se el 9 d'agost d'enguany, dos anys després de la seva entrada en vigor, i que van ser perllongats per dos mesos desde un restaurant de Vilanova i la Geltrú. Arribem a final d'any i encara Catalunya continua sense tenir el finançament tancat. Els traspassos han estat mínims, pero no dir inexistents i per adovar-ho la aleshores ministra Chacón es va inventar una llei de la dependència que treia competències al govern de Catalunya. La situació és dramàtica, la administració catalana es troba al limit, però cap d'ells mou fitxa. La situació és lamentable, insultant. El pacte d'esquerres per mantenir allunyats del poder als nacionalistes moderats prima més que el futur del país. Actualment estant passant uns episodis que potser passaran a la història de la democràcia espanyola. Els socialistes es defensen sempre afirmant que durant els 23 anys que CiU va tenir la clau tampoc no van aconseguir cap acord de finançament. Això és rotundament fals. Els governs de Pujol van haver de lliutar contra la pressió dels governs centralistes primer de la UCD que van crear la LOFCA que mermava la capacitat normativa de la Generalitat. Després va venir la majoria socialista dels Guerra i Gonzalez que van ofegar encar més l'estat autonòmic. Ells van tenir ministres socialistes catalans, com Serra, Borrell, Majó, Solé Tura, que no van mai ajudar a millorar el finançament de Catalunya. Ells van crear l'anomenat "Café para Todos ...". I que ningú toqui als vascos i navarresos, pobrets , qui els demana solidaritat a ells ? Aqui si que tots es posen d'acord en defensar la Constitució. Durant tots aquests anys els diputats del PSC-PSOE es van oposar moltes de les propostes del grup català de CiU per aconseguir millores per l'autogovern de Catalunya, ens al contrari plantejaven una oposició salvatge i mesquina. Només a excepció quan el PSOE es trobava amb l'aigua al coll amb els escàndols de Filesa, el Gal , Roldan, i tants d'altres, però aleshores si que va prevaldre la responsabilitat institucional ja que Espanya es jugava entrar al club de l'Euro. Amb el PP tant sols en la primera legislatura d'Aznar es van aconseguir acords substancials. Després es va repetir el centralisme jacoví .Allò ja forma part del passat. Ara toca concentrar-se amb el que ens està succeint actualment.

El president invisible José Montilla, dirigit desde la Moncloa, pretent encara enganyar als catalans mostrant actitut de fermesa quan són 25 diputats del PSC els que aproven els pressupostos generals de l'Estat que inclumpleixen per tercera vegada consecutiva el que diu l'Estatut. Cal dir-ho més clar? Inclumpleixen la llei, però en culpen la situació econòmica, i esperen que el Tribunal Constitucional doni la sentència de mort a l'Estatut declarant inconstitucional els punts claus del finançament i la nació. Es que pretenen desactivar les institucions catalanes? A tot això els seus complices, ICV i ERC, agafats a la cadira del govern , diuen, per responsabilitat institucional.

Malgrat tot considero que no hem de perdre el seny ni derivar en postures radicals. Hi ha motius per tenir esperança. Al PSC li toca moure fitxa, i com diu un bon amic meu , té un marró tant gran a sobre que no sap com ensortir-se'n.

Si es possen en contra de Zapatero s'acaba el Tripartit, si claudiquen amb ell es quedaran sols a Catalunya, Només un simptoma , ICV i ERC desde el govern gairebé no han obert la boca desde que han començat les negociacions secretes, potser comencen a deixar al PSC sol. És el preu que s'ha de pagar per pertànyer a un partit d'obediència espanyola i que va defensar al seu dia allò de " FETS I NO PARAULES".

Crec que hi haurà acord amb Zapatero, que tothom sap que és un dels grans mentiders de la recent història de la democràcia espanyola, i no m'estic inventant res. Serà un acord d'última hora, però malgrat tot acord, ah ! però en benefici de totes les comunitats autònomes, que serà bo per Andalusia, la Rioja, Extremadura, .... Catalunya treurà el seu pesic, però no el que diu la llei. Haurem de portar al govern doncs als tribunals ? Crec que la societat civil catalana ha de reaccionar i possar fir a aquesta comèdia en que s'ha convertit la política. No pot ser que es repeteixi de nou un Tripartit, no puc creure que el poble de Catalunya els vulgui tornar a veure al poder. Possem-nos a treballar per les coses que interessen al país, la economia de les families, la sanitat, la educació, la seguretat, l'atur, l'habitatge protegit, les inversions en noves tecnologies, les deslocalitzacions, les obres públiques. Deixem-nos de pactes Nacionals que són brindis al sol i fem un pacte Nacional per recuperar la autoestima de Catalunya i que es compleixi el nostre Estatut.

Torna la il.lusió

Fa uns mesos, al final de la temporada passada, vaig publicar al meu blog l'article "que torni la il.lusió". No crec que costi molt dir que dins del barcelonisme ha tornat la il.lusió. Després de dos anys nefastos on tothom va fer un paper desastrós, començant per la presidència. Tot pintava molt negre. Moció de censura, sortida de Ronaldinho per la porta del darrera, dimissió de la meitat de la junta, un entrenador sense experiencia al davant d'un equip ple de figures desmotivades. Va venir l'europeu on Xavi , a part de campió, va ser escollit jugador del torneig, per desgràcia de Casillas. Els primers partits de Lliga van ser nefastos, l'equip no tenia ritme i començava el nerviosisme. La premsa esportiva va acceptar donar una treba al Guardiola, pero estaven a punt per saltar al coll del president si allò no millorava.

Poc a poc, però l'equip es va entonar, i vàren arribar les golejades, l'equip estava més compromés, els nous fitxatges rutllaven, a excepció dels lesionats. Si més no en Pep es mostrava humil en les declaracions i es dedicava a treballar-se l'equip. Cal dir que hi ha hagut algun cop de sort, com gols a l'últim minut, però es que abans ens els marcaven a nosaltres, i tot no pot ser sort. Tenim gent més comprosa i professional, a la Champions hem recuperat el paper de equip a batre, el soci torna a l'Estadi, som líders indiscutibles, Etoó es pichichi destacat, Messi pren novament la responsabilitat en moments difícils, la defensa més forta, desfent-se de tots els rivals directes, Sevilla, València, Villareal, Atlético i a tot això el Madrid en crisis.

Hi ha motius per ser optimistes, és cert, però com ja sabem com és el barcelonisme ara sembla que ho guanyarem tot. Al menys en Guardiola refreda qualsevol eufória injustificada, i això el dignifica. Pot ser em vaig equivocar en el meu analisi al Maig, pot ser el Pep pot tornar a crear el circle virtuós que ens va donar tants èxits. Cal esperar encara, els resultats acompanyen, com al Madrigal, però també es pot perdre, ell com a jugador va viure lligues guanyades al darrer suspir i sap que vol dir patir a la gespa. Vull creure que aquest Barça ens portarà a la Final de la Champions a Roma per guanyar-la, el Barça està designat a recuperar la corona europea, i amb això tenim tota la illusió posada.